La princesa valenta

Ella era una princesa valenta… En realitat, en el més profund de si mateixa ho sabia, de fet era el seu nom, el que ell li havia donat. I quan ell deia alguna cosa, era veritat… no en sabia, de dir mentides.

Però ara, enmig d’aquella foscor espessa i humida… que lluny semblaven aquelles paraules, que difícil se li feia recordar-les. Tenia por, i el seu cap era un garbuix sense sentit, on els pensaments corrien desesperats, i el pànic i els dubtes la immobilitzaven, impedint que mogués un sol múscul.

La ferida de la cama sagnava sense parar, i punxades d’un dolor agut, la deixaven quasi sense respiració. Podia sentir els batecs del seu cor a la ferida oberta, mentre aterrida veia com aquella sang brillant brollava lentament del seu cos.

I per més que tractava d’ordenar els seus pensaments, avaluar la situació i prendre’n el control, era incapaç de trobar una sortida, no podia pensar amb claredat. Era impossible escapar-se d’aquell parany: sola, ferida, enmig de la foscor, i sense cap possibilitat de fer alguna cosa per si mateixa.

La desesperança va guanyar terreny, i es convencia que ningú la rescataria, que ella seria incapaç, i que moriria sola enmig d’aquell laberint. Els ulls de la princesa, que tenien el color del mar, es van anegar d’aigua amb sal, i unes llàgrimes gruixudes i pesants van començar a lliscar galtes avall, morint en un bassal d’oceà. I mentre aquelles llàgrimes, plenes d’impotència, es fonien amb la terra fosca, una remor llunyana la va treure dels seus pensaments. Una veu dolça però ferma deia paraules difoses que no era capaç de desxifrar.

De mica en mica, la veu es va fer nítida per ella, mentre la seva cridòria interior s’apaivagava …

Ets la meva princesa valenta – va sentir que dèia la veu – i és ara que has de fer honor al teu nom. Al nom que t’he donat.

Sense saber massa perquè, el pànic del seu interior es va anar fonent mentre sentia aquelles paraules. I es que era aquella veu… era de nou la SEVA VEU! Era un cop més aquella veu que la feia sentir segura, que li donava pau. I amb dificultat, els pensaments inquiets van començar a desaparèixer, mentre un record llunyà es feia present… unes paraules ja sentides temps enrrera, i que havia oblidat amb el temps, van començar a ressonar al seu cor.

Els seus ulls de mar, van brillar en comprendre que aquell moment d’espessa foscor, passaria. Va calibrar la magnitud de la ferida: no seria mortal.

I a poc a poc, es va posar d’en peus, i amb aquella nova llum que emanava dels seus ulls, va començar a avançar enmig de la foscor, determinada a no rendir-se, i sabedora que no caminava sola. Tenia al seu pit la certesa que un cop sortís d’aquell laberint de foscor, seria més forta, més capaç, més valenta… faria honor al seu nom, aquell nom que Ell li havia donat.

5aca25dd1ff659126cf8b72f3117d1ae

 

 

Laia

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s